Foscor

Entro sol entre ombres antigues on la llum mor abans de néixer les arrels m’estrenyen els peus com mans de morts que em reclamen el silenci parla més fort que mil veus humanes i cada pas m’allunya del món que em vol feble i sotmès M’endinso m’esborro em trenco per renéixer en la foscor Els arbres em miren amb ulls eterns coneixen la meva por i el meu foc la sang batega com un tro llunyà cridant-me pel meu nom real aquell que la societat va voler matar aquí no hi ha lleis no hi ha murs no hi ha déus que encadenin només la voluntat nua i la foscor que em fa fort Jo no sóc presoner del vostre ordre ni fill de la vostra por sóc arrel que trenca la pedra sóc llop que no coneix corretja sóc ombra que no pot ser governada en el cor del bosc em trobo i em reclamo La nit em vesteix de poder el fred em forja els ossos el dolor em desperta cada límit cau com fulles mortes cada norma crema cada cadena es podreix Ara sé qui sóc no home no esclau no engranatge sinó força salvatge voluntat indomable foscor conscient Em proclamo en el silenci rei del meu propi abisme lliure feréstec sense amo I mentre el món s’ensorra lluny jo camino més profund cap a la meva veritable forma