(Vers 1)

(Vers 1) Tres mesos no són temps, són un batec sostingut, un fil invisible cosint-me a tu. Va començar com pluja fina, sense fer soroll, i ara ets tempesta dolça dins del meu món. (Pre-cor) Dos minuts al teu costat eren eternitat, un petó mig tremolat i tot va canviar de lloc. (Cor) Tres mesos, amor, i ja ets casa i horitzó, la calma després del foc, la resposta sense por. Del gest més petit en fem univers, si això és només l’alba… què serà després? (Vers 2) Encara et veig girar-te, llum als ulls, com si el món sabés que començava just allà. El primer petó no va ser només pell, va ser obrir una porta que no vull tancar mai més. (Pre-cor) Va créixer com creixen les coses que són veritat, sense pressa, però sense marxa enrere. (Cor) Tres mesos, amor, i et porto tan endins que quan dic el teu nom tot respira dins meu. Som petites eternitats amagades en instants, si això és el principi… jo ja m’hi quedo. (Pont suau) I si un dia el vent bufa fort i ens tremolen les mans, que sigui per agafar-nos encara més fort. Que l’amor no sigui pressa, sinó arrel, no una cursa, sinó camí compartit. (Últim cor — més íntim) Tres mesos, amor, i el temps ja no pesa, perquè quan ets amb mi tot troba sentit. Si estimo així és perquè ets tu, si em quedo és perquè ja sóc casa quan sóc amb tu.