El Festuc i El Boquero

Intro Eloi Tarria i Gerard Ullate entrant… Lluis Tavares, profe de català temut, té més entrades que el Camp Nou quan Messi estava en el seu punt més absolut. Quan aixeca la cella baixa la temperatura, sembla el boss final d’una assignatura dura. Corregeix faltes com si fossin crims d’estat, cada accent mal posat és delicte castigat. Si l’ortografia fos presó preventiva, mitja classe tindria cadena perpètua definitiva. Camina lent pel passadís, mirada penetrant, sap qui ha copiat abans que ho estiguis pensant. Diu “això és cultura” amb veu sepulcral, i nosaltres escrivint com si fos judici final. Riu les bromes del Dani com si fossin premi Nobel, pero sota la taula se la llepa com ninguna. Si hi ha reunió, ell sempre a primera fila, semblant assessor d’una dictadura que mai s’aniquila. Som l’Eloi Tarria, terror de les ties, i el Gerard Ullate, que navega i desafia. Ens fan bullying acadèmic, pressió constant, però avui el micro és nostre, el col·legi canvia d’instant. Joan Martí, atenció al client veterà, calvo brillant, reflecteix la llum com far marítim en alta mar. Molta edat, saviesa acumulada, porta més reunions que nosaltres excuses improvisades. Quan diu “això no és professional”, sona com el seleccionador nacional. Té mirada de qui ja ho ha vist tot, des de faxos fins a TikToks que duren un segon. Camina lent, però no imposa respecte, cada pas ressona com tràiler de projecte. Si l’escola fos una saga de terror antic, ell seria el personatge que sobreviu a cada capítol mític. I sempre al costat del Dani, fidel i formal, com ministre d’un imperi empresarial.