Bloc 1: Ètica i bé (moral i vida humana) – Plató v

Bloc 1: Ètica i bé (moral i vida humana) – Plató vs Mill Plató és un filòsof racionalista. Per a ell, la forma més fiable de determinar què és bo és la raó. Considera que el bé és l’objecte suprem del coneixement i que conèixer-lo permet actuar correctament. La felicitat consisteix en viure segons la virtut, que és un saber racional, i la justícia és l’harmonia entre les parts de l’ànima i entre les classes de la societat. Tot i que Plató és teòric, també reflexiona sobre la societat pràctica, i el que fa justa una societat és que cada individu compleixi la seva funció segons la seva naturalesa i capacitats. Enfront del racionalisme de Plató, Mill és un autor empirista. Aquest autor considera que la felicitat és el bé suprem i que s’aconsegueix maximitzant el plaer i minimitzant el dolor. La moral es fonamenta en l’experiència i en els efectes pràctics de les accions sobre el benestar general. La justícia depèn de crear una societat que permeti el màxim benestar possible per a tots. Mill rebutja la noció de bé universal abstracte i centra l’ètica en les conseqüències de les accions i la seva utilitat per a la societat. Com es pot apreciar, la postura d’aquests autors està radicalment enfrontada en relació amb la font del bé i la felicitat. Ara bé, malgrat les diferències, tots dos coincideixen que l’ètica té com a objectiu orientar l’acció humana cap al que és correcte i millorar la vida de les persones. La qüestió clau que els separa és determinar com coneixem què és bo: per a Plató, mitjançant la raó i la contemplació de les idees; per a Mill, mitjançant l’experiència i la valoració dels efectes sobre la felicitat. Bloc 2: Coneixement i raó – Plató vs Hume Plató és un autor racionalista. Per a ell, la raó és la forma més fiable de coneixement, mentre que els sentits són enganyosos i només proporcionen opinions. Segons Plató, el coneixement vertader consisteix a captar les idees eternes i immutables, especialment la idea del Bé, mitjançant l’ús de la raó. Tot i que la raó és abstracta, per a Plató és el model que garanteix veritats segures, mentre que el coneixement basat en l’experiència sensible és només opinió. Enfront del racionalisme de Plató, Hume és un filòsof empirista. Aquest autor considera que l’experiència és la base del coneixement. Tot el que sabem, tret de les matemàtiques, prové de les impressions que percebem amb els sentits. Aquestes impressions són l’origen de les idees, que la ment associa mitjançant la semblança, la contigüitat i la causalitat. Hume nega l’existència d’idees innates, ja que la ment humana neix com una pàgina en blanc, que s’omple amb el temps amb continguts derivats de l’experiència. Com es pot apreciar, la postura d’aquests autors està radicalment enfrontada pel que fa a la fiabilitat de la raó i dels sentits. Ara bé, tots dos coincideixen que el coneixement humà és una representació mental de la realitat que el subjecte es forma a la seva consciència. La qüestió clau que els separa és determinar quan les idees reflecteixen correctament la realitat: per a Plató, mitjançant la raó i la contemplació de les idees; per a Hume, mitjançant l’experiència i la comprovació de les impressions sensibles. Bloc 3: Ànima, cos i naturalesa humana – Plató vs Descartes Plató és un filòsof dualista. Considera que l’ànima és immortal i superior al cos, que és material i corrupte. La naturalesa humana consisteix en l’ànima, que té tres parts: racional, irascible i concupiscible. La virtut consisteix a harmonitzar aquestes parts, amb la raó dominant sobre les altres. La identitat personal està lligada a l’ànima i a la seva evolució cap al coneixement i la virtut. Tot i que Plató reflexiona també sobre el cos, aquest només té valor en la mesura que serveix l’ànima. Enfront del racionalisme de Plató, Descartes també defensa una separació entre cos i ànima. L’ànima és substància pensant, immaterial i immortal, mentre que el cos és substància extensa i material. L’ànima controla la raó i el pensament, i el jo és essencialment l’ànima que pensa. Descartes utilitza el raonament i el mètode cartesià per demostrar la independència de l’ànima respecte al cos i la fiabilitat de la raó com a guia del coneixement i de l’acció. Com es pot apreciar, la postura d’aquests autors està radicalment enfrontada pel que fa a la naturalesa del cos i l’ànima. Ara bé, tots dos coincideixen que l’ànima és l’essència del ser humà i que el coneixement i la conducta moral depenen d’ella. La qüestió clau que els separa és determinar com l’ànima interactua amb el cos i quina és la seva funció principal: per a Plató, l’ànima governa l’home mitjançant la virtut i l’harmonia de les seves parts interiors; per a Descartes, l’ànima és la substància pensant que dirigeix el cos mitjançant la raó i garanteix la fiabilitat del coneixement i de l’acció.